dilluns, 9 de desembre del 2013

RETRATS CONTEMPORANIS

Projecte final del primer trimestre de la matèria cultura audiovisual, primer de batxillerat, curs 2013/2014


Ana (retrats)
"Vaig pensar: què vull expressar? I em va venir nostàlgia. De la barreja d'idees que tenia per a fer retrats en va sortir la definitiva: vaig preguntar als meus pares i germà sobre alguna cosa que fèien quan eren petits, o bé fa uns anys, i ara no fan (potser perquè no tenen amb qui fer-ho, perquè s'han fet grans, per què no tenen suficient temps...). Volia agafar l'essència del moment en que fèien allò que els feia sentir bé i  feliços. (...) Vaig fer dues fotografies, una amb la persona i l'altre sense ella amb l'ajuda d'un trípode, per després sobreposar-les i que quedés la figura de la persona transparent".





Procès de creació:



(Fotografia descartada)



Aïda (autoretrat)

 "He volgut fer aquesta composició, ja que els ulls són una part molt important per la persona, gràcies a ells podem observar tot el que ens envolta. La composició està pensada en relació als dos hemisferis cerebrals. L'ull dret va a l’hemisferi esquerre, és a dir, la part més formal, tot més pensat, estricte, ordenat, geomètric..., en canvi l'ull esquerre va a l’hemisferi dret, que és el creatiu, fantasia. Dóna la casualitat que l'ull esquerre va a la part creativa, i penso que  ha sigut molta coincidència que sigues justament l’ull amb la pupil·la de "gat" que tinc (des de naixement), perquè és un ull diferent, podríem dir que encaixa en la creativitat. (...) Aquesta és la meva foto preferida, diu moltes coses de mi. Es veu el piano, l'instrument que toco des dels 6 anys i que és molt important per a mi, em fa oblidar-me dels problemes i connectar amb la música. I també unes mans, la de la meva família: germà, mare i pare. Falta la meva germana gran que, per estudis, no ha pogut sortir. He volgut ficar els dos temes més importants en una sola foto, la família, les persones més estimades que han estat sempre recolzant-me, amb els estudis de música i el piano, com ja he dit abans, un element imprescindible per a mi".






Olívia (retrats)
"En aquest projecte jo volia ensenyar que tothom té alguna preocupació. Vaig escriure la paraula que ells em deien a l'esquena perquè quan tenim un problema ens el carreguem a les esquenes i normalment no deixem que ens ajudin a superar-lo fins que ens obrim una mica més. En el cas de la meva gossa, vaig pensar jo mateixa que és el que més li devia preocupar i vaig decidir que era el menjar per diverses raons. Que estigui en anglès també té un significat i és que, a casa, ma mare i la seva parella parlen en anglès (jo no) i em va semblar be fer-ho en aquest idioma ja que aquest últim any ha estat molt present a la meva vida. (...) Les fotos eren en color i, per donar un aire més misteriós, les vaig posar en blanc i negre i vaig treure brillantor". 





"Aquí es veu a ma mare explicant-li a la Vilma que s'ha de quedar quieta. 
Les fotos de la meva gossa són les que van costar més de fer, ja que no es parava de moure".




Ivan (autoretrat)
"Antes de nada, decir que el resultado final de lo que ha sido mi proyecto trimestral, dista mucho de mi idea original en cuanto a forma. El mensaje sí que transmite mi pensamiento primero. Comencé mi proyecto pensando en temas sobre los que trabajar. Como siempre hago cuando se me presentan estos momentos, fui directo a buscar canciones. Me apasiona la música, y es el arte que, a día de hoy, consigue despertar más inquietudes en mi persona (...) Entre estas canciones me decanté por basarme en "Redemption songs" de Bob Marley; una canción que habla de libertad, de cooperación, de lucha y de superación.

Acto seguido comencé a darle forma a mi idea inicial. Busqué conseguir un nexo de unión entre la música y la fotografía, para plasmar lo que deseaba transmitir. Me vino a la mente la idea de usar cuerdas. Cuerdas que no te permitieran hablar. Cuerdas que te encerraran y mantuvieran recluido, encerrado en libertad. La idea me pareció muy acertada; y perfecta teniendo en cuenta que también representan las cuerdas vocales de la persona: sin ellas no podemos hablar; eso es un hecho; pero ¿y si ya que no las podemos usar por nosotros mismos, las mantenemos fuera de nuestro cuerpo? ¿Acaso no serviría para hacer ver a los demás que estamos oprimidos, censurados?"

Tomé las instantáneas mientras sonaba la canción sobre la que he trabajado; así podía sentir cada momento y oler el mensaje. (...) Retoqué las imágenes con Photoscape. Les di una capa de color azulada; más misteriosa, y subí la temperatura del color. Mejoré el contraste y oscurecí toda la zona de la imagen que no me interesaba; para dejarla lo más neutra posible. Para acompañar el proyecto pensé en una frase; una sentencia de libertad. Quedé satisfecho con el resultado final y pude respirar tranquilo".






"¿Y qué importa si tengo la boca cerrada?, 
¿y si no puedo ver, qué más da? 
Mejor tener las cuerdas afuera, 
porque para guardarlas dentro, censuradas, mejor no tenerlas. 
Al menos fuera, aunque inútiles, gran uso hacen a la causa; 
porque el no tener voz  no te priva de hablar, 
ya que tu silencio mártir  puede decir más 
de lo que tú mismo podrías expresar".



Laura (autoretrat)
"Pensant en expressar la meva vida en una, dues, o tres fotografies, vaig creure que no seria capaç, ja que crec que la vida d'una persona està massa plena com per a expressar-la en un espai tant petit. (...) Vaig arribar a la conclusió, que una vida es mesura pels moments que ha viscut una persona, vaig ajuntar 500 moments de la meva vida, fotografiats i importants per a mi, vaig fer-ne un mosaic, i hi vaig posar una fotografia de fons. Tot i així, no estava completament feliç, perquè no tot el que he viscut ha estat fotografiat, per mala sort, o bé per bona, la fotografia, és la captació d'un instant que mai més es repetirà.

Vaig escollir una fotografia de mi per a posar-la de fons a un dels mosaics, surto amb un somriure d'orella a orella, perquè és la manera en que crec que t'has de prendre tots els teus moments. I la meva habitació a l'altre, perquè penso que l'habitació d'una persona és el seu fragment de món, a través del qual, sense haver vist la persona, ja la coneixes". 








Helena (retrat i autoretrat)
"Des d'un principi em va agradar la idea de fer una autobiografia meva des de petita fins ara. Em vaig inspirar també en Rineke Dijkstra veient els seus retrats a través del temps. Al final vaig decidir fer una autobiografia meva i de la meva mare". 







"Vaig anar seleccionant fotografies i les vaig escanejar. Després vaig fer servir el programa PhotoScape i vaig anar col·locant les fotos per ordre. M'ha agradat molt fer aquest treball d'autoretrat perquè he après a fer servir un programa nou i a més a més he mirat un munt de fotografies que et recorden molts moments de la teva vida que potser ja no recordaves. També m'ha agradat molt fer el treball de la meva mare ja que  s'observa la evolució de la fotografia de blanc i negre a color i perquè la meva mare és una persona a la que admiro moltíssim i és un exemple a seguir per a mi".









Lydia (autoretrat)
"Me he querido basar en las sensaciones que me inquietan: la soledad, el asco, el riesgo, la altura, la espera a algo que puedes tener o sentirlo en el momento y no poder, la ignorancia, el sentirme indiferente... creo que son sensaciones que no puedo evitar y que las tengo día a día en mi vida".












Paula: Sota la pell (retrat i autoretrat)
"Darrere la màscara que mostres al món; dins de la roba, el maquillatge, les aparences que pots portar damunt; més enllà de totes les superficialitats, existeix la part més complexa i profunda de les persones: el que estimes, el que odies, el que et fa feliç, el que et preocupa... Fets que es queden gravats sota la pell com un tatuatge invisible que va creixent amb tu i que et defineix. En això he basat els retrats, en intentar mostrar que sota l'aparença que percebem, som persones complexes i diferents al que mostrem. 

Parelles de retrats. En la primera foto he volgut representar la part que pot veure tothom de tu: primer pla de la cara, la part més expressiva i que normalment centra l'atenció. En la segona foto un pla mitjà de l'esquena nua, he dibuixat (amb llapis d'ulls negre) una representació abstracta basant-me en qui crec que són aquestes persones (amigues de confiança) i també en el que elles m'han descrit sobre sí mateixes. 

Amb un fons negre, per donar èmfasi a la idea de mostrar res més que a la persona. I les dues imatges editades en blanc i negre, per una major expressivitat i per guiar l'atenció, també, cap a la persona en sí.

El peu de foto segueix una mica aquest pensament que diu que "ets els teus gustos i les teves manies". En lloc d'intentar descriu-les en una frase, els hi he demanat que em diguin alguna cita amb la que es sentin identificades o que simplement els hi agradi". 






"Seguint la mateixa estètica que els dos anteriors, però amb una visió diferent. Si els altres dos de l'esquena mostren un resum del que jo veig en aquelles persones i de la seva visió del món, aquí mostro el meu punt de vista de la vida i de mi mateixa en aquest moment: res. O masses coses, segons com es miri. En els dos casos, un embolic sense sentit ni ordre".







Marc (autoretrat)
He decidit anomenar aquest treball "Flors", per la semblança que les imatges tenen
 amb aquestes plantes de colors vius i càlids.



"Aquesta primera imatge representa la meva passió per la música i sobretot la guitarra, 
només hi tinc música dins del cap i és l'únic en que penso en tot el dia".






"Aquesta imatge està feta amb una fotografia de la meva guitarra,
una Yamaha Pacífica de fa uns quants anyets, ja que és una "senyora guitarra".
He intentat representar els diferents estils de música que més toco o escolto
amb les diferents tectures que apareixen en les diferents capes
que van des del rock més potent i canyero fins el pop més tendre i càlid".






"Aquesta és, sincerament, la més bonica de les tres imatges que he fet
i la que ha inspirat el títol del treball en sí.
Està feta a partir d'una fotografia del meu ukelele. Està plena de colors càlids
perquè l'ukelele té un so càlid i pla, ple de matisoos de marrons clars i foscos".



Pol (retrats)
"Retrat. Què puc plasmar en un retrat? Somriures, moments, felicitat, art, coneixements... Però no vull mostrar això. No vull recrear-me en el que la gent sap i coneix, veu i nota. Vull poder mostrar alguna cosa tan evident que no la veiem, o no la volem veure. Vull poder plasmar una realitat crua, dura, trista però real i actual. Una realitat no acceptada, rebutjada. Una realitat que no té importància per alguns i marca la vida dels altres, que forma part dels seus pensaments i de les seves passes. Sí, és això. (...)  Potser, el pilar fonamental del projecte és la intenció de mostrar la vida d'una part de la societat de la que no es parla per diversos motius i, segons el meu criteri, estan marginades socialment en alguns aspectes. L'altre pilar fonamental és la devoció que tinc pels retrats expressius, que transmeten coses i sentiments i aconsegueixen fer arribar un missatge. Si he aconseguit transmetre aquests dos conceptes em dono per satisfet i em fa feliç saber que, mitjançant un projecte, puc conscienciar, avisar o advertir a algú". 











Pol: "Estic molt satisfet del treball: no del resultat, sinó del que m'ha aportat. Tot i que era conscient de les coses que he treballat i he aprofundit, he descobert històries realment difícils, problemes greus i dolor, molt dolor que no coneixia. El treball m'ha ajudat a veure que la gent pateix i que la societat no ajuda a alleugerar el dolor que cada dia creix i ningú sufoca. M'ha impressionat la sensibilitat que la gent té quan parles sobre temes realment transcendents, com era la realitat i el dolor d'una persona que pateix i els seus somnis. És impressionant com la gent es despulla i t'explica tot allò que sent, per reduir una mica el seu dolor, per sentir-se millor, per ajudar i per compartir. He après. He après que som bons per naturalesa, que només necessitem quedar-nos amb el que som i el que volem, i no amb tot el que ens carrega, com persones que patim i fem patir i hem d'ajudar i ser ajudats, Trobar l'equilibri en aquest caos. Viure i deixar viure".


Fotografies de la posada en comú dels treballs de retrat i autoretrat:






Exposició de treballs al vestíbul de l'institut:


























dimecres, 30 d’octubre del 2013

LA TARDOR

Fem viure la tardor del curs 2013/2014 a la biblioteca de l'Institut Martí i Franqués amb aquest esdeveniment:



Alumnes de 4t d'ESO creen una ambientació de tardor amb fulles seques:










El dia assenyalat, llegim textos amb acompanyament de piano, guitarra i violí.






Mostra de la lectura de textos de creació pròpia:



22

Entre les persianes s’escola un fil de llum mandrós
que desperta els llençols que no es volen moure.
Potser és perquè el fred ja va arribant i noto
lluny els dies eterns de l’estiu calorós.
Em tapo els ulls perquè no em desperti la claror
però la pluja em desvetlla i mirant per la finestra
sento el dia nou que m’espera,
els núvols que em cobreixen les idees,
l’aire sec que s’emporta les esperances.

Donaria el cel perquè brolles una flor
entre tanta fulla morta, per així poder recordar
el color de la meva ànima i reviure com una tija verda
d’un arbre sec.

Les classes fosques semblen que mai acaben i
la pluja incessant marca el ritme de la desesperació
i l’oblit.
El cel s’ennegreix al compàs de la meva desgana
i l’aire fresc em recorda que queda molt per endavant.

I sense ganes camino cap al refugi de la tristesa
per poder oblidar que cada dia serà més curt
i cada nit més llarga.
Que la pluja caurà com si res hagués passat
i cada matí em costarà més despertar.
Quan tot sembla tan negre com el dia,
i tan espès com els carrers farcits de fulles,
sembla que un ocell canta com si sortís el sol,
i d’un arbre brollen fulles verdes i fresques,
flors gran i blanques es despullen dels capolls
i es converteixen en enormes fruits.

i, tancant el ulls, sento l’olor forta de la primavera, 
les acolorides ales de les papallones 
i la gespa tendra sota els meus peus.

Que no hi ha millor refugi de la tristesa
que la meva esperança d’un dia més fresc
que està per venir.

Pol Guasch 
1r de batxillerat

___



Aitana Iniesta
2n de batxillerat

___



Épocas frías para cálidas mentes

¿Qué es el otoño sino el estado mental del que se rinde?  Me pregunto en una tarde, como el resto de tardes y noches desde que el frío empezó a babear mis ventanas y acariciar mi abrigo. Me hago preguntas sin sentido ni respuesta, quizá solo cansada, quizá envenenada por palabras podridas y marchitas.

¿Qué es el otoño sino desesperanza y no desesperación?   No es para aquél que siente rabia, más bien para aquél que se resignó a no vivir, una vez más, un amor de verano, para aquél que planeó mucho y se le ha acabado el tiempo, es para tristeza tranquila, sabia. Se vuelve a la rutina. A la pesadez del frío, a esa inexplicable sensación de soledad y perdición, de sequía al ver caerse las hojas y cambiar de color.

El otoño viene a ser como la llegada de la realidad; tras meses de sueño y aletargado subidón, sin previo aviso ni piedad, arrastrando con él, muchas veces, el calor del cuerpo y la mente. Cruel Hades, que te llevas contigo la calidez, el movimiento, la vida y el frenesí, sin dejar esperanza de su regreso en breve tiempo, a sabiendas de que aún queda un frío más puntiagudo y paralizante, más furioso.


Y yo, que siempre he apreciado el frío, aún así te recibo con desánimo, porque, ¿ qué más da lo que cambien las estaciones si la propia ya es una mente rendida, enamorada, no del ser humano ni del verano, sino de la palabra y las letras que estos crean? Si el único momento en el que considero libre y alado al ser que las suelta es sobre el papel, y por tanto, de lo único que puedo ser cautiva, alegre, amada o desesperanzada, es de esto que ahora mismo hago, ya sea verano, invierno, primavera o, por supuesto, otoño.

Manuela Pérez
1r de batxillerat

___


Altres poemes llegits sobre la tardor:


CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers -Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel Ferrater
___


TARDOR

Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,
que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,
fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
ves mirant sense recança
els poders que té la ment,
apilona'ls amb les fulles
que cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol. 
     
Narcís Comadira

___

PAISATGE DE TARDOR AMB POETA

Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.

Joan Vinyoli

___


DESPRÉS
No serà falaguer, l’estiu, i la tardor
-saps prou com l’estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s’escurcin els dies te’m faràs més
present, 
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure’ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.

Miquel Martí i Pol

___

TARDOR

Ah!... l'octubre... primeres fredorades.
L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
Comença com un gran ressecament
I les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
La fulla, i en el cel, buit d'orenetes,
Les fredes transparències dels oreigs
I els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
S'agita repoblada la ciutat,
I va escampant-se per carrers i places
Fum olorós del fruit d'hivern torrat

Joan Maragall

___


COLOR DE NOVEMBRE

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.

Josep Sebastià  Pons

___

 POEMA 6

Te recuerdo como eras en el último otoño.
Eras la boina gris y el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hoguera de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

Pablo Neruda

___


OTOÑO

Esparce octubre, al blando movimiento
del sur, las hojas áureas y las rojas,
y, en la caída clara de sus hojas,
se lleva al infinito el pensamiento.

Qué noble paz en este alejamiento
de todo; oh prado bello que deshojas
tus flores; oh agua fría ya, que mojas
con tu cristal estremecido el viento!

¡Encantamiento de oro! Cárcel pura,
en que el cuerpo, hecho alma, se enternece,
echado en el verdor de una colina!

En una decadencia de hermosura,
la vida se desnuda, y resplandece
la excelsitud de su verdad divina.
Juan Ramón Jiménez